Lenguaje  y  Literatura

El patrimoni toponímic de Xert

per Xavier Coloma Fuster

  

       A Marquet del mas de Toríbio, a Hermenegildo del mas d’en Rei i a tots els que com ells ens han tramés el valuós patrimoni dels noms. In memoriam

       El nostre poble ha recuperat al llarg d’estos darrers anys gran part del seu patrimoni historicoartístic. La restauració de l’església Vella, gràcies als esforços de Joan Micó i els seus col.laboradors, o la restauració de l’Ajuntament Vell per part de les administracions públiques, són un fet encoratjador. Derivat d’aquestes iniciatives, han estat molts els particulars que s’han dedicat a restaurar l’antiga esplendor de les seues cases, fent del casc històric de Xert una fita d’obligada visita en les excursions al Maestrat. Però, a més d’aquest patrimoni historicoartístic Xert té un patrimoni ben ric al qual, tal vegada per estar tan prop de nosaltres, no se li ha prestat fins ara l’atenció que mereixia: estic referint-me al patrimoni toponímic. La toponímia és la ciència que té per objecte l’estudi dels noms propis de lloc, n’estableix les llistes, els classifica i estudia, provant de resseguir-ne la història, la raó de la seua creació, el significat, les modificacions sofertes (adaptacions, traduccions) i la desaparició, quan aquesta ha tingut lloc. El patrimoni toponímic de Xert és ben ric, peró cal iniciar la seua recuperació abans que siga tard. El patrimoni toponímic tan desatés i sovint maltractat, mereix l’estudi, restauració i la protecció d’una societat respectuosa amb l’entorn, ja que està inseparablement unit a una terra nostra i dels nostres avantpassats.

       El terme de Xert és extens, més de 77 Km². Ha estat habitat des de temps remots i ha tingut un poblament molt dispers, amb un seguit de llocs habitats, els masos, al llarg de tot el terme. A més l’aprofitament ramader i l’explotació de les deveses i boscos, ha tingut com a resultat una rica toponímia que comença a caure en l’oblit. Pocs joves de Xert coneixen partides com los Albis o els Brics. La gent major ens va deixant, tal com lamentava al començament d’aquest article, i amb ells se’n va tota aquesta riquesa que per a ells no tenia importància: “sempre s’ha dit aixina” o “un nom com un atre”. Però, no és un nom com un altre, és el seu nom i és obligació nostra no oblidar-lo, per respecte a ells i a la nostra terra.

       Encara que aquest article no permet l’enumeració de tots faré un repàs d’alguns dels topònims de Xert més emblemàtics o curiosos.

       Primerament caldria bandejar falses polèmiques que no aporten res a l’objecte del nostre estudi, com és el cas del nom del poble Xert o Chert. L’origen i significació del nom encara és un misteri. Les primeres fonts de la Reconquesta ja parlen de Xert dins la demarcació musulmana del Castell de Cervera, o siga que cal deduir que era un nom que ja existia en aquells temps. Ambdues denonimacions són ben antigues i, segons el seu origen s’escrivien amb una grafia o altra. La tradició aragonesa dels escrivans de Balasc d’Alagó escriu Chert, tal com els devia sonar als escrivans del senyor de Morella i en la carta pobla de Catí de 1239 apareix també així. Per contra, en un document de 1235 on es fa un afrontament entre les terres del senyor de Morella i les del terme de Cervera, fra Hug de Fullalquer, mestre de l’Hospital d’Aragó i Catalunya i castellà d’Amposta que va rebre del rei en Jaume el Castell de Cervera escriu Xert. Aquest és el document conegut més antic que arreplega el nom del poble. És evident, per tant, que el nom del poble en la nostra llengua és Xert i en l’antiga llengua aragonesa i posteriorment castellana, cal escriure Chert.

       La documentació antiga sobre Xert és molt abundant. La seua pertinença a la batlia de Cervera en temps de l’orde de l’Hospital i posteriorment a la taula mestral de l’orde de Montesa, ens ha deixat una gran quantitat de documents relacionats amb el nostre poble, on apareixen molt topònims que han perdurat fins als nostres dies També el llibre dels Establiments i el cadastre antic són fonts d’una gran importància històrica.

       Entre els noms que apareixen en la documentació antiga caldria mencionar llocs coneguts en èpoques tan llunyanes com el 1192, on el rei d’Aragó Alfons II dóna al Sant Hospital de Jerusalem el lloc anomenat la Barcella. Altres llocs anomenats en aquests documents serien les Argiles; la font de l’Aubelló; lo coll de Beltran; lo Bovalar, de gran importància en temps antics; els Castevells, que com el seu nom indica denota la presència humana en temps pretèrits. La rambla de Cervera, anomenada riu Sec en temps antics i en la Crònica del rei en Jaume; la Cabrerola, actualment molló dels Cinc Termes, on afrontaven els termes de Morella, Cervera i les Coves en temps dels ordes militars; los Clots d’en Simó; el barranc de Comanegra citat el 1342 en el Llibre de Privilegis de Sant Mateu; la Curolla; el barranc de l’Espadella i el coll de les Forques, que els joves ja coneixen com les Piscines. Tanmateix, el Francàs; la mola del Grau; la font del Molinar, amb els cinc molins que movien les seues aigües i les séquies i horts que regaven; el barranc de l’Os, la vall de l’Os en els documents; la Penyablanca; el barranc de la Roblera, que ens parla dels arbres que el poblaven, contràriament al pinar que hi ha actualment; la vall de la Tea i el Turmell, amb la seua devesa aprofitada pels pobles que amb Xert conformaven la Setena.

       Pel que fa als noms dels masos, habitats fins fa pocs anys per xertolins que van nàixer en ells i en ells van veure morir els seus pares, cal anomenar el mas d’Aubaga, en l’ombra de la Barcella; el dels Bels, junt amb el dels Domènechs; el mas d’en Boix; els Catinells de Baix i de Dalt; el de lo Clapissal i el de les Clapisses; el de Comport ; i el de Consell, “desaparegut fa més de cent anys”, com me deia Concepción Vives quan ella contava ja més de 90 anys. També el mas de la Creu, amb el seu carrer; el de l’Escolà; el de l’Espardenyera o de Guardiola; el mas de l’Estelat i el del Fangaret; el mas de la Font de l’Albi; el de la Font de la Serra en les altures; el de los Fontanals; el del Forat; el de la Guilona; el de l’Infernet; el del Joncar, amb la seua creu; el de Llança i el de Llot; el de Mallorca i el de Melsa, antic mas de Sales; el Molinar de Baix i de Dalt; el mas de Montanyes o d’Espera, segons qui ens parle d’ell; el dels Noguers; el de l’Om; el de la Planeta; el de Posamunt; el del Regall. El mas d’en Rei i el d’Ortí, destruïts al ser venuts al patrimoni de l’Estat; els masos de Romeu; de la Roqueta; d’en Sanç, en el límit amb Canet lo Roig; de Sant Marc, en l’antic poblat de la Barcella; de la Senieta, en lo Molinar; del Solanet; de Bel; de Toríbio; del Tossalet i de Voltasoques. Qui els recorda? I per últim, el mas d’Enroig, amb els hostals coneguts per tots els traginers que anaven de Vinaròs a Morella i Aragó.

       Hi altre grup de noms que, tal vegada, desapareguda la ramaderia, només són coneguts pels caçadors que volten pel terme. Dins aquest grup es troben el tossal de Bel.lo; la Curolla i lo Curulló; la mola Jovera; Llomagorda; Montegordo; Penyablanca; el tossal Pinós; el desaparegut Tormassal; les Torressetes de Comanegra i del Turmell; la Bastida; la roca Mercadera i les Talaioles. En aquest grup també es troben noms oblidats com són els accesos a la mola de Xert, portell Sussano (més que probablement Jussano, de baix o inferior) i portell del Racó Pou. També s’hi troben passos de muntanya, com el coll Ventador, en el desaparegut camí de Vallibona, el de la Gralla o el coll de l’Aigua.

       Menció especial cal fer de les partides, ja que amb la reforma del cadastre i el reagrupament dels polígons, corren un especial perill de caure en l’oblit: les Vessanes; la Carrerassa; les Closes; les Clotes; los Clots; els Cocons; les Comes; les Cometes; los Correns; les Costerelles; los Davants; los Estrets; los Fondets; les Matisses; les Ortins; els Parats; les Picoses; el Pla en Jover; les Planetes; les Puetes; els Pugets; els Ribassots; les Rostollasses; la Saltadora; actualment enmig del poble, les Solanes; les Sorts i un llarg etc.

       Dels barrancs, només faré menció dels més desconeguts: el barranc dels Abellarets; el del Cingle; el de les Codines; el de l’Esperó; el barranc Fogueral; el d’en Grèvol; el de les Lloses; el barranquet de la Serreta Mitjana; el dels Trijols i el de Maso, conegut per alguns com barranc de la Fusta i per altres com a barranc de la “Maera”, en lamentable corrupció toponímica.

       Pel que fa a les fonts, tots coneixen la de l’Albi i la de la Guilona però, qui es recorda de la font del Cantalar, la font Blanca la font de Godall; la font de Tosques i de l’ullal de Cardona o els bassis de Filaubert.

       El cas de les fonts és especialment significatiu, ja que pràcticament l’únic que ens queda d’elles és el nom: i la majoria de les mencionades han desaperegut o estan a punt de fer-ho. En altres temps es cuidaven primorosament i no es deixaven perdre, però, amb els usos actuals ningú té cura del seu manteniment.

       Amb el patrimoni dels noms pot passar com amb les fonts: aniran desapareixent sense adonar-nos-en i després ningú se’n recordarà ni del seu lloc ni del seu ús. Encara estem a temps de conservar aquesta herència que tenim tan a prop i que tan fàcilment podríem rescatar.

© Copyright X.C.F. - 2000

http://www.chert.org