Recort quan es va donar a conéixer un més dels pintorescs estrambots de la catalanitat. Tot va començar en lo relatat per don Pedro Barragán, secretari de la Comissió de Monuments de Tarragona, en un breu fullet que titulà “Tesor de Poblet”.

     En un tosc pla de procedència ignorada, naturalment fet anterior inclús a la construcció del propi monasteri, atribuït a un monge, com no anònim, que havia dibuixat un misteriós aparat que era manejat per un bruix alemà (¿?) i que revelava l'existència de tesors amagats.

     Segons els més acèrrims nacionalistes catalans, el pla sugeria l'idea alucinant d'un tesor enterrat pels primitius monges. Semblava ser que el aparatet era alguna cosa aixina com el bàlsem de Fielabrás. Ràpidament els més importants “historiadors”, “estudiosos”, “catedràtics” i demés emblemes de la raça superior, es varen afanyar a la violació del misteri.

     Els arqueòlecs de veres varen posar el crit en el cel, pero el cel ofegà el crit dels arqueòlecs. El que mana mana. Es tractava d'una conquista i, ¿qué saben els arqueòlecs de conquistes?.

     Els arqueòlecs sabien massa que el pla era una mamarrachà, com tantes atres qüestions catalanistes, i la sòria de l'alemà atra mamarrachà i que en el Monasteri de Poblet no hi ha més que un tesor, que és el monasteri mateix. S'han fartat de cridar, com Sancho, que allí no hi ha jagants, ni princeses encantades.

     Les excavadores començaren a treballar, varen alçar lloses, obriren pous, derribaren murs, varen interrogar a parets i sols… I la maquineta de l'alemà sense aparéixer. Els entesos catalanistes, movent-se de part en part, varen botar entre les lloses alçades.

     L'aventura, com era d'esperar, acabà sense més llances. No hi havia tesor ni cosa que ho valga. Lo que si hi havia era una burla o l’estafa del sepeli. Tots els “sabis catalanoparlants” alçaren el sege alitrencats.